Normes per a l’adaptació fònico-gràfica de mots hebreus al català

→ Retorn a la pàgina «Transcripció i transliteració de l’hebreu (i l’arameu) segons la proposta de l’Institut d’Estudis Catalans»

→ Retorn a la pàgina personal de Pere Casanellas


Si el vostre sistema informàtic no us permet una correcta visualització de l’hebreu o d’altres caràcters no llatins, podeu obrir o descarregar una versió en PDF d’aquesta pàgina: Normes per a l'adaptació fònico-gràfica de mots hebreus al català.


Aquestes normes van tenir una primera redacció dins de l’article de Pere Casanellas i Bassols, «Transliteració i transcripció de l’hebreu: eines, propostes, qüestions pendents», pp. 50-58, 64-69. Posteriorment, el text es va incorporar, amb modificacions, en un primer esborrany de la «Proposta de transliteració i transcripció de l’hebreu en textos escrits en català», elaborat per una comissió de membres de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics que es va reunir entre el maig de 1998 i el juny de 1999, i que es va presentar a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans el 2 de juliol de 1999. En una reunió de la Comissió de transcripció i transliteració de la Secció Filològica, celebrada el 10 de desembre del mateix any amb Joan A. Argenter, president de la Secció, i Pere Casanellas, com a representant de la comissió de la SCEHB, es va decidir introduir algunes noves modificacions al text i segregar-lo de la resta de propostes de transliteració i transcripció de l’hebreu que inclou la «Proposta» esmentada. El text resultant ha estat utilitzat per a la revisió dels termes dels àmbits de Bíblia i judaisme del Diccionari de l’IEC per a preparar-ne la segona edició (2007) i, en aquesta ocasió, encara s’hi ha fet algun petit retoc. Ha estat publicat amb  aquestes correccions en Pere Casanellas, «Transliteració i transcripció de l’hebreu. Una nova proposta», pp. 316-330 i 359-364, i en el document no publicat Pere Casanellas i Bassols (dir.), «Revisió de la primera edició del DIEC: Ámbits de Bíblia i judaisme», pp. 45-51. En la versió actual per a Internet (22.12.2013) s’hi han fet encara algunes correccions i afegits, de les quals les úniques que afecten el contingut són la correcció relativa a les formes Mixnà/Misnà i l’afegit sobre les formes incorporades en el DIEC2.

*     *     *

La finalitat d’aquest procediment és la incorporació de mots de l’hebreu a la llengua catalana, de manera que puguin arribar a ser inclosos fins i tot en el diccionari català. Per tant, es tracta d’una transcripció tan aproximada com sigui possible dels sons de l’hebreu mitjançant exclusivament els grafemes del català, els quals han de ser llegits d’acord amb les normes de l’ortografia catalana.

La llengua convertida és l’hebreu modern en la pronunciació del dialecte oriental, la que més elements conserva dels estadis anteriors de la llengua i que ha estat considerada tradicionalment la pronunciació estàndard a Israel (ha estat l’emprada en els mitjans de comunicació públics).

Aquest procediment es pot aplicar als mots comuns d’ús habitual, especialment aquells que no admeten traducció al català: els noms de les consonants hebrees, dels mesos hebreus i d’algunes festes;  noms d’institucions, objectes de culte i altres noms d’ús corrent dins els textos catalans, etc.

Els noms transcrits d’aquesta manera s’han de considerar noms catalans. Per tant, cal aplicar-los totes les normes no solament ortogràfiques sinó també morfològiques del català. Així, formen el femení, el plural i els derivats d’acord amb les regles de la llengua catalana (per exemple: midraix, plur.: midraixos, no midraixim; targum, plur.: targums, no targumim; hassid, der. hassidisme). Els mateixos mots, però, poden ser transcrits fonològicament o amb el sistema de transcripció fonètica rigorosa i llavors no se sotmeten a les regles morfològiques de la llengua catalana (llavors tindríem els plurals midrášîm o midrašim, targûmîm o targumim).


1. Transcripció de les consonants hebrees(*)

א

-

 

ט

t

 

ע

-

ב

v

 

טּ

t

 

פ

f

בּ

b

 

י

i

 

פּ

p

ג

g / gu

 

יּ

i

 

צ

ts

גּ

g / gu

 

ב

c / qu

 

צּ

ts

ד

d

 

בּ

c / qu

 

ק

c / qu

דּ

d

 

ל

l

 

קּ

c / qu

ה

h

 

לּ

l·l

 

ר

r

הּ

h

 

מ

m

 

שׂ

s / ss

ו

v / u

 

מּ

mm

 

שּׂ

s / ss

וּ

v

 

נ

n

 

שׁ

x / ix

ז

z

 

נּ

nn

 

שּׁ

x / ix

זּ

z

 

ס

s / ss

 

ת

t

ח

h

 

סּ

s / ss

 

תּ

t


* Les matres lectionis ה, ו i י s’inclouen en la taula de les vocals.

2. Transcripció de les vocals hebrees

Taula transcripció vocals

    
Notes a les taules de transcripció de consonants i vocals

1. La pleca simple o barra vertical ( | ) separa dues opcions que depenen de la fonètica o fonologia de la llengua convertida (hebreu).

2. La barra inclinada ( / ) separa dues o més opcions que depenen de la normativa gramatical de la llengua de conversió (català).

3. La rodoneta puntejada (◌) està en lloc d’una consonant qualsevol.

4. El guionet ( - ) indica que el caràcter hebreu no es transcriu.


3. Observacions complementàries a les taules

א    No es transcriu. Exemples: אָלֶף = àlef, אֵפוֹד = efod, גָּאוֹן = gaon.

בּ    b. Exemples: בֵּית = bet, קַבָּלָה = càbala (amb accentuació tradicional esdrúixola en català, segurament perquè és mot manllevat a través del llatí).

ב    v. Exemple: אָבִב = aviv.

ג i גּ    gu davant e o i, i g en tots els altres casos. Exemples: גִּימֶל = guímel, גְּנִיזָה = guenizà, תַּרְגּוּם = targum.

ד i דּ    d. Exemples: דָּלֶת = dàlet, הַגָּדָה = hagadà, סִדּוּר = sidur.

ה i הּ    h. Però no es transcriu quan és mater lectionis. Exemples: הֵי = he, הַגָּדָה = hagadà.

ו i וּ    v en general. Exemples: מִקְוֶה = micvé, סִיוָן = sivan. En posició final de paraula es transcriu per u. Exemples: וָו = vau, תָּו = tau, כִּסְלֵו = quisleu. Justificació de la diferent transcripció a fi de mot: És cert que, encara que el català no té paraules acabades en v, perquè aquesta terminació no està d’acord amb les lleis que regeixen l’evolució dels mots del llatí vulgar al català, pot adoptar perfectament aquesta terminació en manlleus d’altres llengües. El problema que es planteja aquí  és que, tal com remarcava Pompeu Fabra en una de les seves converses filològiques, «la v sonaria p o f (segons que la v fos pronunciada bilabial o labiodental)».(1) És a dir, en la majoria de dialectes catalans (que no distingeixen en la pronunciació v de b), aquests mots es pronunciarien igual que si acabessin en b: [p] davant pausa, davant vocal o davant consonant sorda i [b] davant consonant sonora. La pronunciació més freqüent [p] (en els exemples de més amunt: [bap], [tap], [kisˈlep], està massa allunyada del so original de la lletra ו hebrea perquè pugui ser acceptable. Per això es proposa transcriure en aquests casos la lletra hebrea de què tractem per la lletra de l’alfabet català u. Aquesta pronunciació no es troba tan allunyada de la pronunciació de la lletra ו en hebreu modern (consonant fricativa labiodental sonora) i correspon exactament al so labiovelar aproximant [w] que tenia aquesta consonant hebrea en hebreu clàssic i que s’ha conservat en algunes parles dialectals modernes. Cal tenir en compte que els mots sotmesos al procés d’adaptació fònico-gràfica queden totalment adaptats a la llengua catalana i no tindran cap marca (per exemple, lletra cursiva), que faci preveure que el lector català els hagi de llegir apartant-se de les normes de l’ortografia i pronunciació del català; per tant, la transcripció de la ו per v pot ser vàlida en la transcripció simplificada, en què el lector sap que està llegint mots de procedència estrangera (per la presència de grafies estranyes al català, com el dígraf kh o la lletra q fora del dígraf qu, i perquè es tractaran majoritàriament de noms propis), però no ho és en el procés de transcripció de què ara tractem. Finalment, podem adduir que els mots vau i tau escrits d’aquesta manera tenen ja una llarga tradició d’ús: els trobem usats en totes les bíblies catalanes que escriuen els noms de les lletres hebrees en els salms acròstics i altres textos bíblics de poesia acròstica.(2) (En dos altres mots bíblics amb la mateixa terminació, els noms de dos mesos hebreus, no hi ha unanimitat en les bíblies catalanes: quisleu/quislev, ziu/ziv.)
    No es transcriu com a consonant quan és mater lectionis: יוֹד/יוּד = iod/iud.

ז i זּ   z. Exemples: מְזוּזָה = mezuzà, גְּנִיזָה = guenizà, זַיִן = zain.

ח    h.  Exemples: הֵית = het, חָסִיד = hassid > hassidisme, חוֹלֶם (o חוֹלָם) = hólem (o holam), חֶשְׁוָן = heixvan. Justificació d’aquest transcripció: Cal justificar-la perquè en el dialecte no oriental de l’hebreu modern aquesta consonant sona igual que la caf fricativa i, per tant, hi ha qui ha defensat que calia transcriure-la amb la mateixa equivalència en català que la proposada per a la caf fricativa, és a dir, kh segons els qui defensen aquesta opinió (vegeu més avall, l’apartat corresponent a la כ). Motius de la transcripció adoptada: 1. Entre els jueus d’origen oriental, en el dialecte dels quals es basa aquest sistema de transcripció, aquest so es distingeix del de la כ i, per tant, no és inadequat transcriure’l de manera diferent. 2. No ens consta que mai cap sistema de transliteració o transcripció hagi fet servir el dígraf kh per a transcriure aquesta lletra hebrea (sí que s’ha fet servir, en canvi, el dígraf ch). La transcripció per kh topa amb el costum establert en català i bastant general internacionalment(3) de transcriure la ח per h (het, hassid, hassidisme, hólem/holam, heixvan, Nahmànides, Haifa, Huldà, Habacuc, Hebron). Es tracta d’una tradició molt antiga que ja trobem en sant Jeroni, basada en el fet que ja en el segle iii dC aquest fonema havia perdut el seu valor consonàntic i havia esdevingut un pur suport de la vocal (això explica noms propis arrelats en català com Hebron o Habacuc). 3. La transcripció d’aquest so hebreu per h té ja una llarga tradició en català: en noms propis com els esmentats abans (Hebron, Huldà, Nahmànides), en el nom de la lletra hebrea de què tractem, escrit het en totes les bíblies catalanes esmentades en la nota 3, i en els diversos exemples de la Biblioteca Hebraico-Catalana.(4) 4. En hebreu clàssic i en la pronunciació actual del dialecte oriental, en el qual en principi aquestes normes es basen, el so de la consonant hebrea het (ח) correspon el de la consonant ح de l’àrab, que, segons la «Proposició sobre els sistemes de transliteració i transcripció dels mots àrabs al català», aprovada per la Secció Filològica de l’IEC, es transcriu per h i no per kh en l’adaptació fònico-gràfica àrab-català. 5. Si s’acceptés la proposta de fer servir com a transcripció el dígraf kh, com que ni aquest dígraf ni el so que vol representar no existeixen en català, ens trobaríem amb la impossibilitat d’integrar plenament al català els mots hebreus que continguessin la lletra ח, cosa que sembla absurda.

ט i טּ    t. Exemples: טֵית = tet, טֵבֵת = tevet.

י i יּ    i. Exemples: יוֹד (o יוּד) = iod (o iud), יהוה > iahvista. Quan en l’adaptació al català, la transcripció d’aquest fonema coincidiria al costat d’una i vocàlica, és a dir, quan el so consonàntic que representa va precedit per un so vocàlic i seguit del so vocàlic de la i (עַיִן, זַיִן), quan va precedit del so vocàlic de la i i seguit d’un altre so vocàlic (אִיָּר) i quan és inicial de paraula i va seguit del so vocàlic de la i (יִזְכּוֹר), es redueixen les dues is que resultarien en la transcripció al català a una de sola: ain, zain, iar, izcor (en lloc de: aiin, zaiin, iiar, iizcor). Justificació d’aquesta reducció: 1. Les combinacions de la i consonàntica amb la vocal i són inexistents en l’ortografia catalana i les proves fetes amb diversos lectors catalans demostren que grafies com aiin, zaiin, iiar, iizcor, no són fàcilment interpretables pel lector. Especialment difícil de llegir es fa el cas de iiar. 2. També en aquesta qüestió trobem una certa tradició en català: totes les bíblies catalanes esmentades en la nota 3 fan servir les grafies ain i zain (excepte la Bíblia grossa de Montserrat, que en el primer cas transcriu també la consonant inicial de l’hebreu: ʿain).
    No es transcriu quan és mater lectionis : בֵּית = bet.

כ    c/qu. Exemples: הֲלָכָה = halacà, סָמֶךְ = sàmec. Justificació d’aquesta transcripció: Cal justificar-la perquè en hebreu aquesta consonant té un so uvular fricatiu sord i hi ha qui ha mantingut que cal transcriure-la en català pel dígraf kh, que és usat sobretot en anglès per a representar els sons palatal, fricatiu i uvular sords [ç], [x] i [χ], respectivament. Motius: 1. Ni el dígraf kh pertany als grafemes de la llengua catalana ni el so [χ] pertany als sons del català, mentre que aquest procediment de transcripció, per definició, pretén «la incorporació de mots de l’hebreu a la llengua catalana» (vegeu més amunt). Precisament, un dels criteris per a considerar com a barbarismes determinats mots i no com a manlleus acceptables és que continguin sons aliens a la llengua a la qual es volen incorporar. 2. L’adaptació del sons consonàntics fricatius velar i uvular sords [x] i [χ] al català per mitjà del so consonàntic oclusiu velar sord [k] i de les grafies amb què s’ortografia (c/qu), té una llarga tradició en català. Així, el mot castellà majo ha donat en català maco. I la lletra grega qui (χ) es transcriu (tant quan precedeix els sons de e o de i com en altres casos) en català per qu/c (arqueologia, carismàtic, Crisòstom). En el cas de l’adaptació de mots hebreus, la Biblioteca Hebraico-Catalana (vegeu nota 5) feia servir la solució que proposem (per exemple: hacocabim, Morè Nebuquim, dèrec hemelissà) i igualment les bíblies esmentades en la nota 3 (sàmec per al nom de la lletra hebrea), excepte la Bíblia grossa de Montserratque fa servir una transcripció fonètica més rigorosa per al nom de les lletres hebrees, a  base de diacrítics i dígrafs (teth, sade, ‘ain, etc.) i que en aquest cas adopta la forma samech.

כּ    qu davant e o bé i, i c en tots els altres casos. Exemples: כַּף = caf, כִּפָּה = quipà, כִּסְלֵו = quisleu.

ל i לּ    l i l·l, respectivament. Exemples: לָמֶד = làmed, טַלִּת = tal·lit.

מ i מּ    m i mm, respectivament. Exemples: מֵם = mem, תַּמּוּז = tammuz.

נ i נּ    n i nn, respectivament. També en posició final de paraula. Exemples: נוּן = nun, סִיוָן = sivan, גָּאוֹן = gaon (no gaó ), תַּנָּא = tannà > tannaïta. No hi ha cap raó per a suprimir en la transcripció la nun hebrea final en casos com gaon (o nun, sivan, etc.). La n final només desapareix en català en mots hereditaris provinents del llatí i encara en no tots (cf. algun, cantaran, correspon, etc.); en mots no hereditaris es manté: àton, telèfon, òrgan, saxofon, etc.

ס i סּ    ss entre vocals i s en tots els altres casos. Exemples: נִיסָן = nissan, חָסִיד = hassid > hassidisme, סָמֶךְ = sàmec.

ע    No es transcriu. Exemple: עַיִן = ain.

פ    f. Exemples: אֵפוֹד = efod, כַּף = caf.

פּ    p. Exemples: פֵּא = pe, כִּפָּה = quipà.

צ i צּ    ts, en tots els contextos. Exemples: צָדִי (o צָדֵי ) = tsadi (o tsade), צִיצִית = tsitsit, קִבּוּץ = quibuts.

ק i קּ    qu davant e o bé i, i c en tots els altres casos. Exemples: קִבּוּץ = quibuts, מִקְוֶה = micvé.

ר    r en tots els contextos. Exemples: רֵישׁ = reix, תּוֹרָה = Torà, אֲדָר = adar.

שׂ i שּׂ    ss entre vocals i s en tots els altres casos. Exemples: שִׂין = sin, נָשִׂיא = nassí.

שׁ i שּׁ    ix darrere les vocals a, e, o i u que no siguin semivocal (part d’un diftong), i x en tots els altres casos. Exemples: שִׁין = xin, יְשִׁיבָה = ieixivà, רֵיש = reix, תִּשְׁרִי = tixrí.

ת i תּ    t. Exemples: תָּו = tau, דָּלֶת = dàlet.

S’accentua segons la normativa del català (tenint en compte que en hebreu modern les vocals que en català transcrivim per e i o tenen cada una un únic so, que marquem, quan el mot ha de dur accent, amb accent agut). Per a indicar que dues vocals no es pronuncien format diftong sinó hiatus, es fa servir la dièresi segons l’ús del català.

Com s’indica en la taula de les consonants i s’ha vist en els exemples anteriors, les úniques consonants que apareixen geminades en l’adaptació fònico-gràfica al català són l·l, mm i nn.

El català només coneix la h aspirada en casos molt rars (interjecció ha, verb halar). Per tant, sembla que en la mesura que un manlleu es considera integrat al català, cal pronunciar la h muda i, per tant, apostrofar el mot anterior sempre que s’apostrofaria si la h no hi fos (l’hagadà millor que la hagadà).

Els mots hebreus adaptats al català d’acord amb aquest procediment d’adaptació fònico-gràfica no s’han de marcar amb cursiva com a estrangerismes.

En molts casos pot ser preferible traduir el nom en lloc de transcriure’l.  Exemples:

Adaptació fònico-gràfica
Traducció
tsitsit borles del mantell
Roix ha-Xanà Cap d’Any
Iom ha-Atsmaüt dia de la Independència
ieixivà escola rabínica
festa de Sucot (Sukot) festa de les Cabanyelles (o dels Tabernacles)
festa de Péssah festa de Pasqua
festa de Xavuot festa de Pentecosata (o de les Setmanes)
tefil·lín filactèries
matsà pa àzim
meguil·là rotlle (però: el llibre d’Ester = Meguil·là)

Hi ha mots hebreus que s’han incorporat al català a través del llatí (o del grec i el llatí) i, per tant, no segueixen necessàriament aquestes normes. Exemples antics (deixant de banda els noms propis, dels quals hi ha molts exemples): הוֹשִׁעָה נָּא‎ > הוֹשַׁענּא = hosanna (en lloc de hoixannà), הַלְּלוּיָהּ = al·leluia (en lloc de hal·leluiah), קַבָּלָה = càbala (en lloc de cabalà). Sembla que també és millor incorporar a través del llatí els següents mots:

masora (derivats: masoreta, masorètic). La forma transcrita derivada directament de l’hebreu מָסוֹרָה és massorà (derivats: massoreta, massorètic), forma que a vegades han fet servir els hebraistes, especialment els no biblistes. Però cal preferir la forma adaptada a través del llatí, masora (i els derivats masoreta i masorètic) pels següents motius: 1. Aquest mot ha entrat en el català a través dels estudis bíblics, en els quals fins fa pocs anys tenia molt de pes el llatí, i segurament només ha estat recentment que s’ha estès la forma presa directament de l’hebreu. 2. Diccionaris d’altres llengües, fins no romàniques, donen preferència a la forma derivada del llatí o donen les dues formes com a variants paral·leles. Així, el Webster’s encyclopedic unabridged dictionary of the English language dóna com a forma principal Masorah, amb una sola essa i amb accentuació en la o, i com a formes secundàries Masora (amb accent també en la o), Massorah i Massora (en aquests dos últims casos no indica la posició de l’accent). Les introduccions alemanya i anglesa de la Biblia Hebraica Stuttgartensia fan servir la forma Masora. Els diccionaris francesos Le petit Robert i Lexis donen dues formes: massorah i massore (i cal tenir en compte que en francès sovint transcriuen per essa doble la essa llatina). El Wahrig deutsches Wörterbuch dóna la forma Massora i l’accentua en la o. 3. La GEC i els diccionaris de la mateixa editorial (DLC [EC] i GDLC) tenen les formes masora, masoreta i masorètic. 4. La forma presa directament de l’hebreu massorà té l’inconvenient greu que en català oriental (llevat del dialecte mallorquí, és clar) es pronuncia amb u i no o [məsuˈɾa], amb la qual cosa la pronúncia s’allunya molt de la de l’hebreu que es tractaria d’imitar; aquest motiu sol ja és suficient per a preferir la forma provinent del llatí. Es tracta d’un motiu semblant al que féu que Fabra, segons explica en una conversa filològica, preferís la forma futbol, amb l’accent canviat de lloc respecte a l’anglès, a la forma fútbol que mantindria la posició de l’accent anglès però obligaria en català oriental a pronunciar la o com a [u], amb la qual cosa encara s’hi perdria quant a proximitat a la fonètica al mot anglès.

asquenazita (plural: asquenazites). És derivat de la transcripció al català del nom propi bíblic אַשְׁכְּנַז = ʾaškenaz (Gn 10,3; Jr 51,27; 1Cr 1,6). Si es transcriu directament de l’hebreu, aquest nom propi adopta la forma Aixquenaz (així apareix, per exemple, en la Bíblia Catalana Interconfessional, que el considera nom propi no tradicional i no el transcriu, doncs, a partir de les formes del grec i del llatí) i el seu derivat és aixquenazita. Però sembla que cal preferir la forma asquenazita, derivada de la transcripció a partir del grec i el llatí Asquenaz. En efecte, el mot asquenazita fa molt de temps que es fa servir (la GEC i el DLC [EC] el van incloure ja des de la primera edició) i anteriorment les bíblies catalanes (les antigues i, entre les del segle xx, les dues de Montserrat i les dues de la Fundació Bíblica Catalana) transcrivien l’antropònim del grec i del llatí (en la forma Asquenaz) i, per tant, és lògic que l’adjectiu adoptés la forma asquenazita. La forma derivada del grec i llatí evita, a més, el so de xeix tancant síl·laba àtona davant consonant, combinació poc habitual en català i que alguns prefereixen evitar. Finalment, la GEC, el DLC (EC) i el DGLC, tot i que transcriuen a partir del grec i llatí, escriuen asquenasita: l’ús de la essa en lloc de zeta (asquenazita) és totalment injustificat: tant si es deriva el mot de l’hebreu (אַשְׁכְּנַז = ʾaškenaz), com del grec (Ασχαναζ/Ασχενεζ) o del llatí (Aschanaz), sempre la transcripció correcta és amb z; també amb z escriuen la forma corresponent a asquenazita en anglès i francès.

Respecte al mot hebreu מִשְׁנָה (transcripció rigorosa: Mišnâ; adaptació segons les normes anteriors: Mixnà), en les anteriors versions d’aquest document es recomanava l’adaptació al català Misnà (derivat: misnaic), bàsicament per dues raons: (a) Per l’absència o escassetat de paraules hereditàries en català amb el so de xeix [ʃ] en síl·laba àtona precedint consonant, de manera que la pronunciació Mixnà podia semblar forçada. (b) Perquè en català medieval s’ha documentat la forma Misnà (no s’hi pot documentar la forma Mixnà, perquè els jueus medievals catalans pronunciaven la consonant xin (שׁ) amb el so de essa sorda [s]).
    Tanmateix, la forma Misnà ha trobat molt poca acceptació entre biblistes i hebraistes, que molt majoritàriament han continuat fent servir la forma Mixnà. De fet, es poden adduir raons de pes a favor de la forma Mixnà: (a) Existeixen algunes paraules hereditàries en català amb el so de xeix precedint consonant en síl·laba àtona, com és el cas de formes dels verbb eixir i nàixer en català nord-occidental (ixqués, naixqués), valencià (ixquera, naixquera) i balear (naixqués). (b) Els cultismes admeten grafies i seqüències de sons que no trobem en els mots patrimonials (exemples: bdel·li, hittita o accadi). Així ho explicava Pompeu Fabra: «En català, com en castellà i les altres llengües neollatines, els manlleus fets al llatí i al grec introdueixen un cert nombre de nexes consonàntics que no trobem en les seves paraules d’origen popular: ct, pt, bs, gn, mpt, &.»(5) És a dir, el fet, per exemple, que el grup -ct- del llatí no s’hagi mantingut en els corresponents mots catalans hereditaris (lacte > llet), no vol dir que el català no pugui incorporar cultismes amb el grup -ct-. (com acte, actuar, tacte, etc.). Semblantment, el fet que el català no tingui mots patrimonials començats per l- (la ela inicial del llatí es va palatalitzar en ll-) no vol dir que no pugui incorporar cultismes amb l- inicial (leccionari, làctic, lord). En el cas que ens ocupa, el diccionari inclou almenys les següents formes amb el so de xeix precedint consonant en síl·laba àtona: caixmir, caixmiri, caixmirià. (c) El fet que una paraula es trobi en català medieval escrita d’una determinada forma, no ha de ser tingut en compte per a la grafia actual si no hi ha hagut una continuïtat de transmissió d’aquesta forma. De fet, tenim documentada la forma Mixnà en escrits de l’hebraista Josep M. Millàs i Vallicrosa des de l’any 1931. (d) Si no cal escriure la forma Mixnà amb essa, igualment caldrà fer amb les formes tixrí o heixvan, que ningú ha posat mai en discussió i que, de fet, ja es troben incorporades en el DIEC2.
    Per tots aquests motius, la Societat Catalana d’Estudis Hebraics admet actualment en les seves publicacions tant la forma Misnà com la forma Mixnà.


4. Exemples de paraules transcrites segons aquest sistema d’adaptació fònico-gràfica

Noms de les consonants hebrees: אָלֶף = àlef, בֵּית = bet, גִּימֶל = guímel, דָּלֶת = dàlet, הֵי = he, וָו = vau, זַיִן = zain, חֵית = het, טֵית = tet, יוֹד (o יוּד) = iod (o iud), כַּף = caf, לָמֶד = làmed, מֵם = mem, נוּן = nun, סָמֶך = sàmec, עַיִן = ain, פֵא = pe, צָדֵי (o צָדִי) = tsade (o tsadi), קוֹף (o קוּף) = cof (o cuf ), רֵישׁ = reix, שִׂין = sin, שִׁין = xin, תָּו = tau.

Noms de mesos: (a) Antics (calendari cananeu): אָבִיב = aviv, זִיו = ziu, אֶתָנִים = etanim, בּוּל = bul. (b) Moderns: נִיסָן = nissan, אִיָּר = iar, סִיוָן = sivan, תַּמּוּז = tammuz, אָב = av, אֱלוּל = elul, תִּשְׁרִי (o תִּשְׁרֵי) = tixrí (o tixré), חֶשְׁוָן (o מַרְחֵשְׁוָן) = heixvan (o marheixvan), כִּסְלֵו = quisleu, טֵבֵת = tevet, שְׁבָט = xevat, אֲדָר = adar, אֲדָר שֵׁנִי (o וַאֲדָר o וְאֲדָר) = adar xení (o segon adar o va-adar o ve-adar).

Altres: אַגָּדָה = agadà, אֵפוֹד = efod, אֲפִיקוֹמָן = aficoman, בַּר־מִצְוָה = bar mitsvà, גָּאוֹן = gaon, גְּמָרָא = guemarà, גְּנִיזָה = guenizà, הַבְדָלָה = havdalà, הַגָּדָה = hagadà, הֲלָכָה = halacà, הַלֵּל = hal·lel, הַפְטָרָה = haftarà, חָסִיד = hassid > hassidisme, חֲרֹסֶת = harósset, טַלִּת = tal·lit, יהוה > iahvista, יזְכּוֹר = izcor, יְשִׁיבָה = ieixivà, כִּפָּה = quipà, כְּתֻבָּה = quetubà, מִדְרָשׁ = midraix > midràixic, מְזוּזָה = mezuzà, מְנוֹרָה = menorà, מִקְוֶה = micvé, נֵר תָּמִיד = ner tamid, נָשִׂיא = nassí, סִדּוּר = sidur, סְפָרָד = Sefarad > sefardita, פָּרָשָׁה = paraixà, קִבּוּץ = quibuts, קַדִּישׁ = cadix, תּוֹסֶפְתָּא = Tosseftà, תּוֹרָה = Torà, תַּלְמוּד = Talmud > talmúdic, talmudista, תַּנָּא = tannà > tannaïta, תַּרְגּוּם = targum > targúmic.

De les tres llistes anteriors, els noms de les consonants hebrees, els noms dels mesos moderns i les paraules, guenizà, hagadà, halacà, hassid, hassidisme, tal·lit, quipà, midraix, menorà, nassí, quibuts i targum han estat incorporades en el DIEC2. Les paraules efod, sefardita, talmúdic, talmudista i targúmic ja estaven incloses en la primera edició (DIEC1).

En pròximes edicions del diccionari oficial de l’Institut d’Estudis Catalans, convindria incorporar-hi alguns altres mots, com agadà (tenint en compte que s’hi ha incorporat el mot paral·lel halacà), iahvista (paraula molt usada en estudis bíblics), mezuzà i micvé (paraules freqüents en textos sobre arqueologia).


Referències bibliogràfiques abreujades

Bíblia Catalana Interconfessional]  La Bíblia. Bíblia catalana: traducció interconfessional. 12a ed. Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya; Editorial Claret; Societats Bíbliques Unides, 2008 (1a ed., 1993).

Bíblia grossa de la Fundació Bíblica Catalana] La sagrada Bíblia. Barcelona: Editorial Alpha, Fundació Bíblica Catalana, 1928-1948. 15 vol.

Bíblia grossa de Montserrat] La Bíblia: Versió dels textos originals i comentaris pels monjos de Montserrat. Montserrat, 1926- . 25 toms (algun d’aquests format per més d’un volum). Falten per a publicar els evangelis segons Marc i segons Lluc.

Biblia Hebraica Stuttgartensia] Biblia sacra iuxta Vulgatam versionem. A cura de Robert Weber, & al. 5a ed. revisada a cura de Roger Gryson. Stuttgart: Deutsche Bibelgesellschaft, 2007.

Bíblia petita de la Fundació Bíblica Catalana] Bíblia. Barcelona, Editorial Alpha, Fundació Bíblica Catalana, 1969.

Bíblia petita de Montserrat] La Bíblia: Versió dels textos originals i notes pels monjos de Montserrat. Andorra: Ed. Casal i Vall, 1965-1970. 5 vols en format de butxaca. Publicada en 1 sol volum, 1970.

Casanellas i Bassols, Pere. «Revisió de la primera edició del DIEC: Ámbits de Bíblia i judaisme. Amb un apèndix que conté les Normes per a l’adaptació fònica gràfica dels mots hebreus al català». Amb la col·laboració d’Eduard Feliu i Mabres, Agustí Borrell i Viader, Joan Ferrer i Costa, Armand Puig i Tàrrech. Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Hebraics, febrer del 2000. [Document no publicat.]

—. «Transliteració i transcripció de l’hebreu: eines, propostes, qüestions pendents». Butlletí de l’Associació Bíblica de Catalunya, núm. 58 (desembre 1997), pp. 5-72.

—. «Transliteració i transcripció de l’hebreu. Una nova proposta». En: El text: lectures i història (Scripta Biblica; 3). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Associació Bíblica de Catalunya, 2001, pp. 233-371.

DIEC1] Institut d’Estudis Catalans. Diccionari de la llengua catalana. Barcelona; Palma de Mallorca; València, 1995.

DIEC2] Institut d’Estudis Catalans. Diccionari de la llengua catalana. 2a ed. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans: Enciclopèdia Catalana: Edicions 62, 2007.

DLC (EC)] Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1982.

Fabra, Pompeu. Converses filològiques. A cura de Joaquim Rafel, & al. En: Fabra, Pompeu. Obres completes. Vol. 7. Barcelona: Raval Eds., Proa: Eds. 62; València: Eds. 3i4; Palma: Moll, 2010.

—. Diccionari ortogràfic. Precedit d’una exposició de l’ortografia catalana segons el sistema de l’I. D’E. C. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1917. Reproduït en: Fabra, Pompeu. Obres completes. Vol. 4. Barcelona: Raval Eds., Proa: Eds. 62; València: Eds. 3i4; Palma: Moll, 2008, pp. 231-678.

GDLC] Gran diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1998.

GEC] Gran enciclopèdia catalana. 2a edició. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989. 24 vol.

Institut d’Estudis Catalans. «Proposició sobre els sistemes de transliteració i transcripció dels mots àrabs al català». En: Institut d’Estudis Catalans. Documents de la secció filològica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1990, pp. 141-158.

Le petit Robert: Version électronique du Nouveau petit Robert: Dictionnaire analogique et alphabétique de la langue française. Versió 1.3  en CD-ROM. París: Dictionnaires Le Robert, 1997.

Lexis] Dictionnaire de la langue française Lexis. París: Larousse, 1993.

Wahrig deutsches Wörterbuch. Versió electrònica en CD-ROM. Gütersloh; München: Bertelsmann Lexikon Verlag; Bertelsmann Electronic Publishing, 1997.

Webster’s encyclopedic unabridged dictionary of the English language. Nova edició revisada. Nova York, 1996.

Weinberg, Werner. «Transliteration and transcription of Hebrew», Hebrew Union College Annual, 40-41 (1969-70), pp. 1-32, 5 taules.


NOTES

1. Pompeu Fabra, Converses filològiques, núm. 230, p. 347.

2. Bíblia grossa de la Fundació Bíblica Catalana, Bíblia grossa de Montserrat, Bíblia petita de la Fundació Bíblica Catalana, Bíblia petita de Montserrat, Bíblia Catalana Interconfessional.

3. Vegeu Werner Weinberg, «Transliteration and transcription of Hebrew», taula 4.1.1.

4.Biblioteca Hebraico-Catalana: quatre volums publicats per J. Millàs Vallicrosa i Ignasi Gonzàlez-Llubera entre els anys 1929 i 1933. Hi trobem formes com Hibbur, Heixbon, Milhamot Adonai, Mossè b. Nahman, Pessahim, Mibhar (Hapeninim), en tots els quals casos (excepte en el mot entre parèntesis) a la h de la transcripció catalana correspon una ח en hebreu.

5. Pompeu Fabra, Diccionari ortogràfic, p.10 (Obres completes, vol. 4, p. 240).