TECLATS CATALANS (GRATUÏTS, NORMAL I AMPLIAT PER A TRANSCRIPCIÓ)
OBSERVACIONS SOBRE LA ELA GEMINADA


1. Teclat espanyol del Windows.
2. Teclat Català-U
3. Teclat CatTransU
4. Observacions sobre la tipografia de la ela geminada
→ Altres teclats

→ Retorn a la pàgina personal de Pere Casanellas


1. Teclat espanyol del Windows.

El teclat espanyol del Windows es va dissenyar (en temps del ministre d’Indústria català Joan Majó; Decret 2707/1985, BOE 15.03.1986, pp. 9800-9847) amb les característiques adequades per a escriure en les diverses llengües de l’Estat espanyol, inclòs el català (inclou la ce trencada, l’accent greu, l’apòstrof i el punt volat de la ela geminada). En aquells moments, però, encara no estava implantat el joc de caràcters Unicode (vegeu més avall, «4.3. La ela geminada formada per dos caràcters») i els tipus de lletra per a ordinador només tenien un màxim de 224 caràcters (com, per exemple, el joc de caràcters ANSI 1252 del Windows en les versions d’EUA i Europa occidental). Tampoc no permet aquest teclat inserir molts caràcters corrents inclosos en el joc ANSI 1252, com les cometes tipogràfiques, el signe de paràgraf (§), el guió m, etc.

2. Teclat Català-U

Teclat espanyol ampliat per a escriure diversos caràcters especials, entre els quals la ela geminada de dos caràcters, altres caràcters d’ús habitual i diversos caràcters útils per a la transcripció de diverses llengües.

El teclat Català-U és un controlador de teclat gratuït del Windows (versions 2000, XP, Vista, i 7) que manté totes les característiques de funcionament del teclat espanyol del Windows, però hi afegeix la possibilitat d’escriure amb facilitat, directament des del teclat i amb independència del programa que s’estigui fent servir, tots els caràcters del joc ANSI 1252 del Windows i diversos altres caràcters Unicode:
    1. Els dos primers caràcters de la ela geminada (ŀ i Ŀ) formant un sol caràcter, amb correcte interlletratge o kerning: ŀ Ŀ (vegeu «4. Observacions sobre la tipografia de la ela geminada»).
    2. L’apòstrof tipogràfic (), les cometes tipogràfiques (« » ‹ › “ ” ‘’ ‚ „), els parèntesis angulars, les xifres 1 a 9 encerclades.
    3. Diversos tipus de guions: llarg o m (), mitjà o n (), inseparable (que no se separa del caràcter següent quan es parteixen paraules a final de ratlla), tou o discrecional (que apareix només quan cal partir un mot a final de ratlla). I el signe menys.
    4. Fletxes: → ← ↑ ⇑ ↔ ↕ ↓ ↗ ⇒ ⇐ ⇑ ⇐ ⇧ ↗
    5. Molts altres caràcters tipogràfics i símbols: ¤ ¢ £ ¥ ƒ © ® ™ µ § ¶ × ł Ł ɛ ə æ Æ ǣ Ǣ ǽ Ǽ œ Œ ß ø Ø þ Þ ¸ (cedilla) ¹ ² ³ ‖ ½ ¼ ¾ … ‰ ≠ ± ÷ † ‡ ′(primer) ˈ ˌ ° (graus) • (a més dels caràcters \ | @ # ~ ¬, etc. que ja inclou el teclat espanyol).
    6. L’espai m o quadratí, l’espai fi (1/5 de quadratí), l’espai inseparable (que es comporta com un caràcter normal quan es parteixen paraules a final de ratlla), l’espai cabell (1/12 de quadratí). (Cal tenir en compte que l’espai normal acostuma a tenir ¼ de quadratí.)
    7. Diversos altres caràcters útils per a la transcripció de diverses llengües: å Å ā Ā ă Ă ḇ Ḇ ć Ć ĉ Ĉ č Č ð Ð ḍ Ḍ ē Ē ĕ Ĕ ȩ ĝ Ĝ ḡ Ḡ ǧ Ǧ ħ Ħ ḫ Ḫ ḥ Ḥ ī Ī ĭ Ĭ ĩ Ĩ ḵ Ḵ ḳ Ḳ ḷ Ḷ ł Ł ṃ Ṃ ń Ń ṇ Ṇ ō Ō ŏ Ŏ õ Õ ṛ Ṛ ś Ś ŝ Ŝ š Š ṣ Ṣ ş Ş ẗ ṯ Ṯ ṭ Ṭ ţ Ţ ū Ū ŭ Ŭ ũ Ũ ṿ Ṿ ŵ ỳ Ỳ Ÿ ŷ Ŷ ȳ Ȳ ẕ Ẕ ž Ž ẓ Ẓ ¸ ʿ ʾ ˁ ˀ ʕ ʔ (a més dels caràcters ý Ý ÿ, que ja inclou el teclat Espanyol).

Cal tenir en compte que no totes les fonts del Windows tenen tots els caràcters d’aquest teclat. Entre les més completes hi ha, en primer lloc, la Cambria i la Calibri, i en segon lloc, la Times New Roman i l’Arial. Si no teniu versions recents d’aquestes fonts instaŀlades en l’ordinador pot ser que no es vegin correctament alguns dels caràcters anteriors.

El procediment per a inserir tots aquests caràcters és molt simple i fàcil de memoritzar.
    1. En la majoria de casos es fan servir tecles mortes, com les dels accents del teclat espanyol. Així, per a inserir una lletra amb punt a sota (per exemple ) cal prémer la combinació de tecles morta AltGr+punt i a continuació la tecla de la lletra base que ha de portar el punt a sota (en minúscula o majúscula, en l’exemple, h). Per a escriure una vocal breu (com ă), cal prémer primer la combinació de tecles morta AltGr+u (lletra que té la forma del signe de breu) i a continuació la lletra base que ha de portar el signe de breu (en minúscula o en majúscula, en l’exemple, a). Per a escriure els caràcters š o Š, cal prémer primer la combinació de tecles morta AltGr+v (lletra que té la forma del diacrític) i a continuació el caràcter base, en aquest cas s o S. Per a inserir les cometes simples i cal prémer dues vegades seguides la tecla de l’acent greu o agut, respectivament.
    2. En alguns casos, es fan servir combinacions simultànies de tecles (amb tecles modificadores, com la de majúscules o shift, que en aquesta pàgina representem amb el símbol ). Així, per a escriure els signes de paràgraf (§ o ) només cal prémer la combinació de tecles AltGr+P o -AltGr+P, respectivament. Per a inserir el caràcter ŀ cal prémer la combinació de tecles AltGr+l. Per a inserir l’espai m, cal prémer la combinació de tecles +espaiador.

Podeu enviar suggeriments de millora a Pere Casanellas.

Instruccions d’instal·lació i desinstal·lació    Fitxers d’instal·lació (controlador de teclat)      Instruccións d’ús

3. Teclat CatTransU

Teclat espanyol ampliat que permet escriure amb facilitat, directament des del teclat i amb independència del programa que s’estigui fent servir, tots els caràcters inclosos en el controlador de teclat Català-U i, a més, tots els caràcters necessaris per a transliterar o transcriure l’hebreu, l’arameu, el siríac, l’àrab, el grec i el copte segons les normes que es fan servir en el nostre àmbit cultural (vegeu-ne la llista més avall).

El teclat CatTransU és un controlador de teclat gratuït del Windows (versions 2000, XP, Vista i 7) que manté totes les característiques de funcionament del teclat Espanyol estàndard del Windows, amb dues petites excepcions:
    1. El signe de l’euro (€) s’ha d’escriure amb la combinació de tecles AltGr+5 o bé +AltGr+e.
    2. La tecla de ratlla baixa (+guionet) és una tecla morta, reservada per a inserir caràcters espcials; per tant, per a escriure la ratlla baixa cal prémer ⇧+guionet i a continuació l’espaiador.

Aquest teclat permet escriure:
    1. Tots els caràcters inclosos en el teclat Català-U.
    2. Totes els altres caràcters necessaris per a transliterar o transcriure l’hebreu, l’arameu, el siríac, l’àrab, el grec i el copte segons les normes següents: Acadèmia de la Llengua Hebrea 1956-1957 i 2006 (hebreu), Alberich – Ros 1993 (grec), American Library Association – Library of Congress 1997 (hebreu, grec i àrab), Biblica (hebreu, grec i copte), Facultat de Teologia de Catalunya – Associació Bíblica de Catalunya 2008 (hebreu, siríac, grec i copte), Gran enciclopèdia catalana (hebreu, grec i àrab), Institut d’Estudis Catalans 1990 (àrab), Institut d’Estudis Catalans – Societat Catalana d’Estudis Hebraics 2003 (hebreu), ISO 233 i 233-2 (àrab), ISO 259, 259-2 i 259-3 (hebreu), ISO R 843 (grec), Sefarad (hebreu).— Aquests caràcters són:

(Si no necessiteu cap d’aquests caràcters, és millor que us instaŀleu el teclat Català-U, d’ús més simple.)

Cal tenir en compte que no totes les fonts del Windows tenen tots els caràcters d’aquest teclat. Entre les més completes hi ha, en primer lloc, la Cambria i la Calibri, i en segon lloc, la Times New Roman i l’Arial. És també molt completa la font Arial Unicode MS que es distribueix amb alguns programes de Microsoft. Alguns caràcters, però, només es troben en fonts especials.

Podeu enviar suggeriments de millora a Pere Casanellas.

Intruccions d’instal·lació i desinstal·lació     Fitxers d’instal·lació (controlador de teclat)     Instruccions d’ús

4. Observacions sobre la tipografia de la ela geminada

4.1. El disseny correcte de la ela geminada

El disseny correcte de la ela geminada ha d’incloure dues eles exactament iguals que les usades fora de la ela geminada i un punt alçat situat centrat entre les dues eles. La distància entre les dues eles ha de ser la suficient per a permetre la inserció del punt volat. Per tant, en el cas de les majúscules la distància entre les dues eles ha de ser igual que la que hi ha entre les dues eles del dígraf ll, i en el cas de les minúscules pot ser que hagi de ser una mica superior:

Ela geminada correctament presentada

La distància haurà de ser superior especialment en el cas d’algunes negretes. Això és pot veure en l’exemple següent (figura 2; en la línia del mig es mostra el dígraf ll amb la distància normal entre les dues eles).

Distància entre les dues eles de la ela geminada

En l’apartat 4.5 es recullen algunes indicacions sobre el disseny gràfic de la ela geminada experessades per Pompeu Fabra en les Converses Filològiques.

4.2. La ela geminada formada per tres caràcters

Tots els teclats venuts a l’Estat espanyol des de l’any 1985, segons un decret dictat quan era ministre el català Joan Majó (Decret 2707/1985, BOE 15.03.1986, pp. 9800-9847), han de ser aptes per a escriure en les diverses llengües de l’Estat. Per a escriure correctament el català, porten el punt volat de la ela geminada en la posició de Majúscules o Shift de la tecla 3. Correspon a les posicions 0183 de la taula ANSI i U+00B7 d’Unicode.

La ela geminada escrita amb el punt volat U+00B7 queda mal representada en totes les famílies de lletres subministrades per Microsoft amb el sistema operatiu Windows (almenys fins a la versió 8); semblantment passa amb les famílies de lletres dels altres prinicipals fabricants: el punt volat deixa massa espai blanc a l’esquerra i a la dreta, de manera que d’entrada els tres caràcters que formen la ela geminada queden excessivament separats, tant en el cas de les minúscules com, sobretot, en el de les majúscules. Vegeu la figura 3 (i feu les comparacions oportunes amb la figura 2). A més, el punt volat en algunes fonts queda una mica més baix del compte, cosa que es nota especialment en el cas de la ela geminada majúscula.

La tecnologia de les modernes fonts OpenType ofereix els mecanismes adequats que permetrien presentar els tres caràcters de la ela geminada amb la distància correcta entre els tres caràcters; però de fet, els principals fabricants de fonts no han aplicat fins ara aquests mecanismes a les seves fonts. Dificulta (tot i que segurament no fa impossible) l’adequada representació de la ela geminada de tres caràcters, el fet que el punt volat U+00B7 no sigui un caràcter exclusivament reservat per a representar la ela geminada del català; això fa que la solució de l’interlletratge o kerning no sigui adequada, perquè el punt volat quedaria massa acostat a la ela en contextos altres que la ela geminada (especialment quan el punt volat es fa servir per a indicar certes elisions en català, occità o francès antics; p. ex., no·l volgué lexar). Hi ha altres mecanismes previstos en la tipografia de les fonts OpenType, concretament la lligadura, que poden ser adequats. A continuació podem veure alguns exemples de com queda la ela geminada amb les més recents fonts dels Windows 7 i el processador de textos Microsoft Word 2007 o el programa d’autoedició InDesign CS4:

Ela geminada de tres caràcters.

Editors i impressors es troben, doncs, en l’actualitat amb una dificultat important per a imprimir correctament la ela geminada de tres caràcters. Si per a la composició de la ela geminada es fa servir el punt volat, l’única solució acceptable per a una tipografia de qualitat és establir l’interlletratge (kerning) adequat per a cada cas concret amb el processador de textos o el programa d’autoedició i, si és possible, en alguns casos apujar el punt.

Si el text s’expandeix o es comprimeix, la ela geminada queda excessivament expandida (vegeu la figura 3, més avall), perquè la variació d’amplada es produeix no sols entre les dues eles (com hauria de ser), sinó entre la primera ela i el punt volat i entre el punt volat i la segona ela. Això es pot corregir amb interlletratge manual. D’altra banda, el problema no és greu perquè en bona tipografia no s’acostumen a expandir les lletres gaire (un punt per a tipus corrents de 10 o 12 punts).

4.3. La ela geminada formada per dos caràcters

La taula de caràcters Unicode, iniciada cap a l’any 1991 però adoptada en el Windows sobretot a partir de les versions NT i 2000 i més tard en el sistema operatiu dels ordinadors Macintosh, inclou tota mena de caràcters (actualment en té més de 100.000 i en pot encabir més d’un milió) i ha estat adoptada per tots els fabricants de fonts i els millors processadors de textos.

Aquesta taula, almenys des de la versió 2.0 de l’any 1996, inclou en les posicions o (segons terminologia d’Unicode) «punts de codi» 0140 i 013F els caràcters ŀ i Ŀ per a escriure la ela geminada. Són caràcters exclusius de la llengua catalana segons els defineix Unicode. De fet, són caràcters heretats de la taula de caràcters ISO/IEC 6937 (creada l’any 1983 per a serveis telemàtics, que inclou 327 caràcters de llengües europees modernes que fan servir l’alfabet llatí).

No és cert que aquests caràcters, tal com s’ha afirmat almenys fins al gener del 2013 en el web http://www.l·l.cat (vegeu apartat següent, 4.4) i en documentació impresa distribuïda pel «Grup de treball de normalització de la ela geminada» (que gestiona aquest web), hagin estat declarats deprecated (no recomanats) per Unicode. Mai (en cap de les versions d’Unicode) no han estat declarats com a tals. Sobre els caràcters deprecated vegeu els tres primers apartats del document «Public Review Issue #122», http://unicode.org/review/pr-122.html. En resposta a la consulta feta sobre aquesta qüestió, el director tècnic d’Unicode, Ken Whistler, ens ha escrit (en data 27.12.2012) que no solament no han estat declarats deprecated, sinó que és altament improbable que mai ho siguin declarats:

«About the issue of deprecation, the information you have found on that web site [<http://www.l·l.cat>] is just wrong. U+013F and U+0140 are *not* deprecated in the Unicode Standard. Characters which are deprecated in the Unicode Standard (and there are only a very few of them) are clearly indicated in the Unicode names list. The exact list of characters officially deprecated can also be found by searching for the property name “Deprecated” in the data file: 
»http://www.unicode.org/Public/UNIDATA/PropList.txt
»Indeed, if you look on the same page in the Unicode names list as U+013F and U+0140, you will find a character which *is* deprecated: U+0149 LATIN SMALL LETTER N PRECEDED BY APOSTROPHE. Notice how clearly that deprecation is noted in the names list. […] But you can rest assured, U+013F and U+0140 are not deprecated in the Unicode Standard, and it is exceedingly unlikely that they ever will be.»

Però sí que és cert (i agraïm al president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Isidor Marí, i al «Grup de treball de normalització de la ela geminada» que ens ho hagin fet notar) que, des de la versió 5.0 (de l’any 2007), Unicode dóna preferència a la ela geminada de tres caràcters (escrita amb el punt volat U+00B7; vegeu apartat anterior, 4.2) sobre la ela geminada de dos caràcters (escrita amb els caràcters U+0140 ŀ + l o amb els caràcters U+013F Ŀ + L). Així, la llista noms de caràcters Unicode té la següent observació en les últimes versions (inclosa la vigent en aquests moments: 6.22) al caràcter ŀ (U+0140F): «preferred representacion for Catalan: 006C l 00B7 ·» (l’observació no es repeteix per al caràcter Ŀ [U+013F], perquè les observacions fetes a les minúscules es consideren vàlides també per a les majúscules). Hem de corregir, doncs, en aquest sentit, el que afirmàvem en versions anteriors d’aquesta pàgina. Els dos caràcters es mantenen, però, per compatibilitat tant amb ISO/IEC 6937 com amb versions anterior d’Unicode.

En tot cas, mentre els tipus de lletra que tinguem a la nostra diposició no facin una presentació adequada de la ela geminada (vegeu la figura 3 de més amunt i les explicacions de l’apartat 4.2), els caràcters U+013F ŀ i U+0140 Ŀ ens són útils per a poder imprimir la ela geminada amb un disseny correcte. Per això els hem inclòs en els dos teclats per a Windows que es poden baixar des d’aquesta pàgina (i, curiosament, veiem que també estan inclosos —a més del punt volat—, amb les mateixes combinacions de tecles, en l’únic teclat català inclòs actualment en la pàgina d’Unicode sobre teclats http://www.unicode.org/cldr/charts/keyboards/index.html). L’avantatge de fer servir aquests caràcters per a escriure la ela geminada és que, suposant que estiguin ben dissenyats —i actualment ho acostumen a estar força—, l’ajust de la distància de la primera ela al punt volat no depèn de cap mecanisme especial de presentació dels caràcters (com l’interlletrage o kerning, o la lligadura), sinó que es fixa en el mateix disseny gràfic del quadre del caràcter, ja que la primera ela i el punt volat estan integrats en el mateix caràcter, i la distància del punt a la segona ela en principi tampoc no depèn de mecanismes especials, ja que si els dos caràcters està ben dissenyats tenen just a la dreta l’espai blanc necessari adequat perquè la segona ela quedi a la distància correcta (com que el primer caràcter no serveix per a cap altra llengua ni per a cap altra combinació de caràcters, es pot fixar una distància correcta per a la ela geminada del català). Observem que algunes de les noves famílies de lletres (o noves versions de famílies antigues) que porten els últims productes de Microsoft tenen el disseny de la ela geminada de dos caràcters de molt bona qualitat (així ho hem comprovat, per exemple, en les fonts Arial, versió 5.06, Gabriola, Lucida Sans i Segoe UI). Ho podeu apreciar en la figura 4. Petits defectes que caldria corregir en algunes altres famílies de lletres són: la Verdana té una mica massa separació entre els tres elements de la ela geminada en el cas de les minúscules; l’Arial Unicode MS i la Minion Pro tenen el punt de les majúscules una mica massa cap a l’esquerra; la Courier New té el punt massa a prop de la primera ela, tant en el cas de les minúscules com en el de les majúscules; la Calibri i la Cambria tenen una mica massa de separació entre els tres elements de la ela geminada tant en les minúscules com en les majúscules; la Times New Roman, versió 5.05, i la Palatino Linotype (així com diverses fonts Adobe) tenen la segona ela una mica massa separada del punt en el cas de les minúscules i el punt massa cap a l’esquerra en el cas de les majúscules. Etc. En general, es tracta de defectes petits (i fàcilment esmenables pels fabricants de fonts).

Ela geminada de dos caràcters

Si es comprimeix o s’espandeix el text, disminueix o augmenta respectivament la distància entre el punt volat i la segona ela i, per tant, entre les dues eles, però no entre la primera ela i el punt volat (que estan soldats en un sol caràcter; vegeu la figura 3). Creiem que aquest problema és poc significatiu, sobretot tenint en compte que els textos expandits o comprimits es fan servir poc i que quan es fan servir el grau de compressió o expansió acostuma a ser petit; a més, la distància entre les dues eles (que són els dos caràcters més visibles de la ela geminada) disminueix o augmenta adequadament, i l’únic defecte és que el punt queda una mica descentrat. En tot cas, en textos molts expandits es pot compondre la ela geminada amb tres caràcters i establir manualment el correcte interlletratge.

Ela geminada expandida

En resum, aquesta és en aquests moments, provisionalment, la millor solució per a representar i imprimir la ela geminada amb un disseny correcte, mentre esperem que en el futur la majoria de fonts representin també adequadament la ela geminada de tres caràcters. Per aquest motiu l’hem inclòs com a alternativa en els teclats Català-U i CatTransU.

4.4. La ela geminada d’un sol caràcter

Marc Antoni Malagarriga i Picas i Antoni Romero i Dedéu, en el text «Lletra de convit per a la Ela Geminada» http://femfum.com/PDF/ElaGeminada/LletraDeConvitPerLaElaGeminada.pdf proposen l’escriptura i la codificació Unicode de la ela geminada en un sol caràcter, que hauria d’incloure, doncs, la primera ela, el punt volat i la segona ela. A més, proposen que aquests dos caràcters (és a dir, minúscula i majúscula) es codifiquin en el lloc dels actuals caràcters ŀ (U+140) i Ŀ (U+13F). La proposta ja no és defensada pel «Grup de treball de normalització de la ela geminada» (http://www.l·l.cat), del qual formen part els dos autors de la «Lletra de convit». Tanmateix, el fet que el web d’aquesta «Lletra de convit» es mantingui actiu i que el mateix text hagi estat incorporat en el web http://www.l·l.cat, sense que en cap lloc s’hi indiqui que es tracta de propostes obsoletes, pot crear confusió. Per això, ens sembla que val la pena remarcar que aquesta proposa sembla que actualment ja no té defensors i recordar (ho fem a continuació) per què no podria ser aprovada per Unicode.

La proposta sembla que es basava sobretot en l’afirmació que els caràcters ŀ (U+0140) i Ŀ (U+013F) haurien estat declarats deprecated (no recomanats) per Unicode i que, per tant, podien ser substituïts amb avantatge per una ela geminada inclosa en un sol caràcter Unicode. Però, segons hem vist, els dos caràcters ŀ (U+0140) i Ŀ (U+013F) no han estat mai declarats deprecated per Unicode i, d’altra banda, els mateixos motius aŀlegats per a incloure la ela geminada en un sol caràcter es podrien aŀlegar per a incloure també en un sol caràcter dígrafs com ll, tg, dj, tx, ix, rr, ss, o lletres dobles que representen geminacions com dd, mm o nn. La idea de posar les dues eles i el punt volat de la ela geminada en un sol caràcter sembla partir de la concepció de la ela geminada com una sola lletra. En realitat, la ela geminada està constituïda per dues lletres igual que les altres geminades del català (dd, mm, nn) (o els dígrafs), però amb un diacrític (el punt volat) afegit. No hi ha cap necessitat de posar-la sencera en un sol codi de punt Unicode. Quan es fan comptar els caràcters d’un text a un processador de textos, és millor que compti la ela geminada com a dos caràcters (en el cas de ŀ + l) o com a tres caràcters (en el cas de l + · + l) que com a un sol caràcter.

La proposta també presenta la dificultat que si es comprimeix o s’expandeix el text, les dues eles de la ela geminada es mantenen a la mateixa distància, la qual cosa enlletgeix el text (vegeu la figura 5, més amunt). Es tracta d’un inconvenient secundari, entre altres motius perquè, com hem observat més amunt, els textos s’acostumen a expandir poc.

Però sobretot, el que és inconcebible d’aquesta proposta és que es pretenia demanar a Unicode que substituís els actuals caràcters ŀ (Unicode 0140) i Ŀ (Unicode 013F) pels nous caràcters que inclouen tota la ela geminada (ŀl i ĿL) en les mateixes posicions Unicode (0140 i 013F). Si aquesta proposta fos aprovada per Unicode, tots els textos compostos fins al moment amb la ela geminada de dos caràcters apareixerien en els ordinadors i Internet amb tres eles (ŀll i ĿLL). Es tractaria, realment, d’un gran desastre. A més, hi hauria un període de transició en què coexistirien dos tipus de fonts: unes fonts, encara no posades al dia, amb les eles geminades de dos caràcters, i unes altres, ja actualitzades, amb les de tres caràcters, la qual cosa multiplicaria les errates en la composició de textos catalans (en canviar una font per una altra, es passaria dels caràcters ŀl i ĿL a ŀll i ĿLL (si es passava d’una font antiga a una de nova) o bé  dels caràcters ŀl i ĿL a ŀ i Ŀ, si es passava d’una font nova a una d’antiga. Si la proposta s’aprovés, ens seria fàcil trobar-nos amb el mot caŀligrafia escrit caŀigrafia o caŀlligrafia!  Sortosament la proposta no serà mai aprovada per Unicode perquè va contra la seva política: «The Unicode Technical Committee will neither remove nor move characters. Characters may be deprecated, but this does not remove them from the standard or from existing data. The code point for a deprecated character will never be reassigned to a different character, but the use of a deprecated character is strongly discouraged. These rules make the encoded characters of a new version backward-compatible with previous versions» (The Unicode Standard, Version 6.2, 2012, p. 55 = inici de l’apartat 3.1).

4.5. Pompeu Fabra i el disseny de la ela geminada

No és exacta l’afirmació del web http://www.l·l.cat segons la qual «La ela geminada (ŀl, ĿL), tal com la van concebre els seus introductors, Pompeu Fabra i Antoni M. Alcover, en les Normes ortogràfiques de 1913, té una condició de caràcter únic, format per dues eles i un punt volat enmig, amb «les dues l tan acostades l’una a l’altra com les del símbol ll, en què res no hi ha interposat entre ambdues».

En primer lloc, les Normes ortogràfiques de 1913 no van firmades solament per Fabra i Alcover. En segon lloc, aquestes normes no contenen absolutament res sobre el disseny de la ela geminada; simplement diuen: «La doble l serà escrita intercalant un punt alçat entre les dues l» (Normes ortogràfiques, p. 6-7, en Pompeu Fabra, Obres completes, vol. 4, p. 194-195).

Fabra en va parlar, en canvi, en dues converses filològiques, i el que hi diu sobre la distància entre les dues eles és una mica més matisat.

Conversa 323, de 21.II.1923 (Obres completes, vol. 7, p. 419): «Quan l’Institut es decidí a restablir la l doble en tots els mots erudits que la tenen en llur origen, hagué de pensar a reemplaçar el guionet per un altre signe que no desacostés excessivament les dues l. Aquest signe no podia ser altre que el punt, que permetria d’escriure les dues l tan acostades l’una de l’altre com les del símbol ll, en què res no hi ha interposat entre ambdues. […] Llavors es veié la necessitat de fabricar una matriu em el dibuix ŀl, de manera que els tres signes que constitueixen el nou símbol anessin tots en una sola peça.»

Conversa 391, de 13.VI.1923 (Obres completes, vol. 7, p. 467): «Les dues l que representen una l doble han d’anar ben juntes, gairebé tant com les dues l que componen la ll. […] I els impressors espaien també les dues l continuant a realitzar la doble l amb dues l separades per un punt volat. ¿Quan es decidiran, almenys els que imprimeixen molt en català, a adquirir el signe ŀl).»